Quan va sonar l’alarma tenia la sensació que feia dos minuts que s’havia adormit. Amb raó; s’havia despertat 700 cops durant tota la nit inquiet per si se li enganxaven els llençols, com de costum.
Va apagar l’alarma, es va aixecar del llit d’un salt per anar directe a la cuina a preparar-se un cafè. Avui necessitava la seva dosis de cafeina més que mai. Va encendre la cafetera, va agafar una càpsula i la va col·locar esperant que la llum deixes de pampelluguejar. Havia de reconèixer el luxe de tenir una d’aquestes cafeteres modernes.
Aquella Nespresso li va costar dies de discussions amb la seva companya de pis, la Paula, que s’havia obsessionat en comprar-la. Com es notava qui no havia de fer mans i mànigues per arribar a fi de mes. Al final van acabar comprant la més barata i perquè estava en oferta. Això sí, les càpsules, tot i ser de marca blanca, costaven un ull de la cara.
De tant en tant n’agafava alguna de la Paula. Ell no es podia permetre a diari cafès d’arabia, de perú o Kenia, però de tant en tant tothom es mereix un caprici.
Es va prendre el cafè a la terrassa mentre encenía un cigarret. Aviam com s’ho faria per aguantar fins que surtis de l’entrevista sense fumar. No volia presentar-se amb olor a tabac; havia de causar una bona impressió.
Va deixar la tassa buida a la taula del menjador i es va dirigir a la seva habitació, la més petita del pis, per decidir què posar-se. Tampoc és que hi hagués massa on decidir: tocava vestir-se amb una camisa peti qui peti. Era una entrevista en una d’aquestes companyies corporatives i xapades a l’antiga on no podia presentar-se amb les seves samarretes de grups de rock dels 90 o bambes mig destruïdes (vintage com dirien els moderns).
La decisió no era massa complicada: només tenia 3 camises i una era hawaiana, per tant, les opcions es reduïen a dues: una de blau cel o una de blanca. Les dues estaven igual d’arrugades; tocaria planxar, va pensar amb disgust.
Va mirar el rellotge; quedaven 20 minuts per sortir de casa si volia anar amb prou antelació i encara havia de dutxar-se, afaitar-se i planxar la maleïda camisa. Tenia temps per encendre un altre cigarret? Serien 2 minuts.
Un cop acabat, es va dirigir al lavabo. Poc acostumat a arreglar-se la barba, va decidir afeitar-se del tot. Segur que així causaria millor impressió.
Dutxa ràpida, rentar-se les dents i pentinar-se. Bé, intentar que tota la mata de cabell que tenia, sembles mínimament arreglada. Per què no se li havia acudit d’anar a la perruqueria?
Deu minuts. Va tornar cap a la seva habitació, va planxar com va poder la camisa i es va vestir. De calçat, aquells nautics horrorosos que li va regalar la seva mare feia dos Nadals. Beneit el moment que va decidir endur-se’ls a Barcelona!
Un cop vestit, es va mirar al mirall. Els seus col·legues se’n mofarien si els veiessin amb aquestes pintes d’esnob però segur que la seva mare aprovaria el look de senyoret.
Ja era l’hora. Va agafar les claus de la moto, la cartera, el paquet de cigarrets, el telèfon i va sortir. Va baixar les escales repassant, un cop més, com arribar al lloc de l’entrevista. Avui no podia equivocar-se. Un cop al carrer, es va dirigir a la moto, va respirar fons, es va posar el casc i va engegar el motor. Aquella entrevista era decisiva: necessitava aconseguir una feina per seguir visquent a Barcelona o hauria de tornar al poble amb els pares.
