En Manel va agafar els llibres de la secció de Medicina de la biblioteca. Era un dia especialment calorós, d’aquells en que la suor fa que se t‘enganxi la camisa a la pell, deixant-la xopa.
Al taulell, la bibliotecaria, una dona no especialment agraciada, va mirar tota la pila de volums que li va deixar a sobre i li va dir amb una nota de menyspreu: “només es pot endur sis llibres”.
Collons! La biblioteca tancava en 3 dies per vacances, com pretenien que només n’escollis sis?
Va agafar la pila de llibres i va seure a la primera taula que va trobar lliure, missió no especialment complicada tenint en compte que la biblioteca estava més buida que un carrer d’Andalusia a les 4 de la tarda a ple agost.
Un a un, va anar revisant els llibres que havia escollit: n’havia de descartar sis. Va fer una comparativa d’extensió i any de publicació; li interessava més que fos modern, amb la qual cosa va descartar totes aquelles publicacions escrites més de quinze anys enrere. Fora tot el que era previ a 1990. Ja n’havia descartat 5.
Va ser una labor farragosa però en Manel va sortir d’allà amb els seus 6 llibres sota el braç.
El primer que va fer a l’arribar a casa, va ser anar al despatx i preparar minuciosament l’espai d’estudi amb tot de bolígrafs, subratlladors, notes adhesives i col·locant els llibres al centre de la taula.
Es va preparar el cafè i va posar fil a l’agulla.
Van ser incontables la de cafès, hores i dies que va passar assegut en aquella vella cadira incòmode llegint, rellegint, prenent apunts i endinsant-se en les entranyes de l’ésser humà.
Va necessitar un parell, bé potser uns quants més, de diazepams per poder acabar la seva comesa. Els nervis l’estaven matant: no estava pas resultant fàcil degut a la seva situació. No obstant, ho havia aconseguit. Tenia totes les proves que necessitava perquè, d’un cop per tots, l’escoltessin.
Finalment va arribar l’1 de setembre. Es va llevar content, a pesar de les circumstàncies. Un ha de saber de quin mal s’ha de morir.
Tot empolainat va sortir de casa amb els seus llibres i apunts sota el braç. Va arribar al Carrer Josep Borrell número 17 i va pujar les escales fins la primera planta.
- Bon dia – va dir al obrir la porta dirigint-se al taulell – Ai Mònica, com estàs? Com ha anat per Santa Pola? S’ho han passat bé els nens?
- Bon dia Manel – va saludar-lo educadament – les vacances molt bé i els nens encantats. De tornar a l’escola ja no ho estan tant d’encantats.. Aviam, deixa’m mirar. – i va obrir l’agenda que tenia sobre el taulell – tenies hora a.. les 10 – va consultar el rellotge – Queden 45 minuts encara… et recomano que baixis a fer un cafè i tornis. A la cafeteria d’aquí al davant tenen uns croissants de mantega…bé, ja ho deus saber.
- No pateixis Mònica, m’espero per aquí – i es va dirigir a la saleta d’espera que hi havia al final de passadís.
Els 45 minuts, es van convertir en una hora. Probablement l’hora més llarga de la seva vida. Cada cop estava més nerviós i l’alegria que havia sentit al llevar-se s’havia esvaït per complet. “Manel Sunyer” va sentir que el cridaven, per fi. Va aixecar-se d’una revolada cap a l’home amb bata blanca que se’l mirava fixament.
- Bon dia Doctor Ramón – va entrar en aquell despatx tan familiar i va seure a una de les dues cadires que hi havia darrera de la taula.
- Com està Manel? Vostè dirà, pensava que havíem quedat que ens veiem en sis mesos.
- És que crec que es van equivocar i que hauriem de tornar a fer-me proves.
- Manel, ja ho vam mirar tot i… – va dir el Doctor Ramón amb to cansat
- No, miri, miri.. he estat investigant – va agafar un dels llibres, el va obrir i li va ensenyar al doctor Ramón. – i crec que pot ser una angina de pit.Tinc pràcticament tots els síntomes, no tota l’estona clar, però la major part del temps. Veu? – i anava assenyalant el llibre – Opressió al pit, fatiga, suor, mareig.. a vegades em falta l’aire… També podria tractar-se d’un pneumotòrax, però m’inclino més a pensar en l’angina de pit.
- Fa un mes estava convençut que tindria un atac de cor – en Manel va assentir – durant 1 mes sencer – va emfatitzar. – I abans de l’angina de pit vam tenir… deixi’m veure… problemes al pàncrees, embòlia pulmonar, càncer de colón, un ….
- Però aquest cop tinc tots els síntomes, no ho veu? – va agafar el llibre i li va posar sota el nas. El doctor Ramón el va apartar:
- Com no vol sentir suor a 30º o fatiga quan li caldria perdre uns 8 kilets?
- Si us plau…– va suplicar en Manel – al CAP no m’han donat hora fins al novembre.. no puc esperar tant.. imagini’s que em succeeix alguna cosa…– va afegir amb veu dramàtica – pesarà sobre la seva consciència.
- D’acord manel, d’acord, li farem les proves. – va respondre resignat – Però primer provarem amb un tractament molt útil en aquests casos. Li receptaré la dosis més elevada: s’haurà de prendre 3 pastilles cada matí i no menjar res fins al cap d’una hora.
- Una hora..? miri que em llevo amb gana eh…
- Escolti Manel, si vol recuperar-se d’aquesta i tenir una vida llarga i pròspera millor que no remugui. – i li va allargar la recepta – És un medicament bastant pioner descobert a Harvard però, en tots els estudis que s’han fet, l’èxit del tractament ha estat d’un 98%. En un mes és quan es comencen a notar els efectes. Demani hora i aleshores avaluarem com ha anat.
- Gràcies Doctor Ramón, moltes gràcies – li va somriure agraït – Em recuperaré doncs?
- I tant, no ho dubti. Ens enterrara a tots – i dit això, es va aixecar, va obrir la porta i el va acomiadar.
Va sortir de la consulta alleugerit i es va encaminar cap a la farmacia que hi havia a la cantonada. Al entrar hi va veure a la Coral, la seva farmacèutica de confiança: qualsevol cosa que li passava l’anava a veure perquè li fes un primer diagnòstic, tot i que no hi acabava de confiar (mai tenia res) i sempre es veia obligat a demanar hora al metge.
- Home Manel, avui vens carregat – va dir assenyalant els llibres – em vens a fer una visita desinteressada o necessites alguna cosa? – sabia perfectament que en Manel mai feia visites desinteressades
- El doctor m’ha fet recepta – va respondre alçant el paper – avui la cosa és seriosa… estem parlant d’una malaltia pulmonar.
- Ostres – la Coral va fer cara de circumstàncies mentre li agafava la recepta per deixar pas a un somriure un cop la va haver llegit – ara t’ho porto.
Quan va tornar a aparèixer portava dues caixes d’hipocondribol a les mans. .
- Mira, te’n dono dues així en tens per una temporada.
- Moltes gràcies Coral – i va afegir amb gest seriós – és que me n’he de prendre 3 al dia.. la cosa no va de broma.
Va sortir de la farmàcia més que satisfet. Aquell mateix dia començaria el seu tractament i, si déu volia, recuperaria la salut. Va anar a la biblioteca a tornar els llibres més content que un gínjol (inclús va somriure a la bibliotecaria no especialment agraciada) amb les dues caixes d’hipocondribol a sobre. Unes pastilles de sucre sense cap principi actiu. Placebo pur i dur.
