Pràcticament ha passat un any (365 dies) des de l’últim cop que vaig sentir algún tipus de motivació per escriure.
Sent honesta amb mi mateixa, el 99% del temps no recordo l’existència d’aquest blog i que abans podia dedicar-me hores a escriure. Ara diria algunan cosa de l’estil a «ens fem grans» però no seria cert. Simplement no he trobat ni la inspiració ni les ganes de posar-m’hi.
Al final, ens movem per interessos, oi? I, tot i que tingui una connotació generalment negativa, no té per què ser-ho. Fluctuem en funció de què ens crida més l’atenció a cada moment. I si parlo en primera persona? Té més sentit, ja que estic parlant de mi i compartint la meva experiència.
Fluctuo en funció del que em ve de gust. I crec que podria aplicar-ho a la major part dels àmbits de la meva vida. Els hobbies, per exemple. O amb quines amistats inverteixo més temps. O amb qui m’obro en canal. O quin gènere musical escolto sense parar. O simplement quin és el plat o aliment que més dies a la setmana menjo. Sóc una mica obsessiva. Descobreixo o redescobreixo X (insereixi aquí el que li doni la gana) i vinga, en bucle fins que és subsuituït. Com quan em vaig obsessionar pel quadre de «Las Meninas», per la història del zar Nicolau II de Russia o per la etnia gitana.
L’interés vist en perspectiva i des de fora és curiós. Veure el conjunt d’eleccions que es fan, de manera gens aleatòria, perseguint un objectiu concret. Quan conèixes el fi, tot adquereix sentit. És com que trobes aquella peça de puzzle (ah sí, també he tingut la època puzzle) que et permet seguir quan t’havies quedat bloquejat. No és necessàriament la última peça. Pot ser-ho si estàs massa despistat però en general, la gràcia del puzzle no és posar la última peça sino desencallar-se i que les diferents parts de la imatge comencin a fer-se realitat.
No sé si té sentit.
Probablement no.
Però quan després de 365 dies tornes a posar-te davant de la fulla en blanc, el millor que pots fer és publicar i tirar endavant.
